(Palma, 1842-1907). Descendent d’un mestre armer prussià. El 1860 inicià els estudis a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià, de Palma, amb el pintor Faust Morell Orlandis. Des de jove, guanyà importants premis en nombroses exposicions locals i nacionals –amb els estudis Caïm i Abel (1864), Adam i Eva, Ariadna (1866)-. Etiquetat dins un eclecticisme temàtic i tècnic per la seva variada producción (quadres de gènere, retrats, escenes costumistes i mitològiques, paisatge) i el constant ús de colors neutres, llums tamisades, gust per les grans composicions detallistes, importància del dibuix precís, etc., darrerement se’l considera un dels renovadors plàstics més importants del seu moment a l’illa. La seva producción oscil·la entre el realisme d’influències romàntiques i medievals, paleses a obres com La rendició de Walí de Mallorca al rei Jaume I (1897), per al Cículo Mallorquín, Ramon Llull, a l’Ajuntament de Palma, i la decoració del vapor Lulio amb l’efígie del filòsof en el mascaró de proa, i certes concessions als nous descobriments impressionistes i modernistes que, a les darreries de segle, farà en els seus paisatges, atès que es decantarà per l’estudi directe de lanatura i per l’exploració del color. Va esser també un estusiasta de la pintura al fresc, de grans superfícies, amb un gust per decoratiu i la teatralitat, com es pot observar en els seus treballs d’encàrrec, entre els cuals cal citar el fresc del paranimf de la Universitat de Barcelona, amb el tema Els consellers de Barcelona es presenten al rei Alfons V (1880); la sala de ball del Círculo Mallorquín; la sala de can Sureda a Valldemossa (1874); el menjador de Son Vida (1903), amb escenes d’una cacera reial ambientada al segle XVIII; les sales del Canvi Mallorquí (1899), etc. Dibuixà, també, el timpà de la façana del Teatre Principal de Palma, amb figures al·legòriques de les Balears, que va esculpir Ferrer, i obres de temàtica religiosa, entre les quals destaca un Davallament conservat a la Seu. Fou elegit, el 1868, regidor de l’Ajuntament de Palma, càrrec que aprofità per restaurar personalment els fons pictòrics de la corporació; dos anys després, va exiliar-se a París i a Londres. El contacte amb el paisatgisme francès i amb Cheret marcaren la segona etapa de la seva producció, íntimament lligada a la descoberta de la pintura a l’aire lliure, i que influí sobre el seu cunyat, el pintor Antoni Ribas Oliver. A partir de 1872, fou professor de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de Palma, de la qual fou nomenat director sis anys després i, el 1893, de l’Institut Balear. Així mateix, presidí el Foment de la Pintura i l’Escultura, creat per ell el 1876, on organitzà una primera exposició col·lectiva amb obres d’Antoni Ribas, Joan Bauçà, Joan O’Neill, Faust Morell, Ricard Carlota i d’altres, per tal d’iniciar la revitalització del mercat artístic local. Està considerat com una de les personalitats artístiques més importants de la segona meitat del S.XIX a l’illa, per la seva feina en el camp plàstic i pedagògic i per l’interès en el desenvolupament del mercat pictòric mallorquí.